Situat en un paratge a la vora de l’antic llit del riu Fluvià, conegut com el riuet, a tocar el camí de Cinclaus i Empúries. La instal·lació es trobava sota la jurisdicció del comte d’Empúries. El seu origen era medieval. El complex fou construït per Bernat Gabriel de Xatmar. L’any 1474 l’administrador i tresorer del comtat d’Empúries li concedí permís per explotar el conjunt hidràulic, que consistia en el casal o sala de màquines i la resclosa, així com l’ús de l’aigua del riu Fluvià necessària tant pel funcionament del molí com per regar els camps limítrofs. A canvi de pagar un cens anual, que consistia en un florí d’or. El document de concessió a Xatmar concreta que el molí es construí de nou, domus molendini novi, la qual cosa fa pensar que ja existia una edificació anterior.
Es tractava d’un molí hidràulic de roda horitzontal dedicat principalment a la moltura de blat i altres cereals, al llarg d’un període determinat també es transformà en molí arrosser. L’any 1790 el viatger Francisco de Zamora, en un dels seus periples per l’Empordà escrigué: “Fuimos a ver el molíno de Armentera para trigo y limpia de arroz, y allí nos enteramos de que se muela dos veces: la una para quitar la camisa y la otra para blanquear el arroz. Nos dijeron que los valencianos traen mucho arroz, quitada la arista, para blanquearlo aquí y venderlo después por arroz de esta tierra. A este molíno llegaban los barcos cargados por el canal del agua que lo mueve, lo que era util a toda la costa, que no tiene a donde moler en estos contornos”.
L’any 1493, els hereus de Bernat Gabriel de Xatmar decidiren establir el molí al mercader Guillem Perpinyà. Aquest hagué de construir una nova resclosa prop del municipi de Torroella de Fluvià, ja que les dues que hi havia estaven totalment destruïdes, un nou estellador o rastellador – comporta que obria el pas de l’aigua cap a la bassa mitjançant un rec- i un canal per a portar l’aigua al molí. Pel traçat del qual hagué d’expropiar i comprar totes les terres que s’estenien al seu pas.
El 1498 Joana de Rocaberti, vídua de Dalmau Ramon de Xatmar, i el seu fill van interposar una empara reial contra Guillem Perpinyà, la qual cosa comportà que el comte d’Empúries el desposseís del molí. Finalment, la sentència fou favorable a Perpinyà. Joana de Rocabertí hagué de pagar els interessos, les despeses de reparació de l’edifici i les pèrdues que havia patit la instal·lació des que havia estat embargada. També en va perdre la senyoria directa.
A principi del segle XVI, el complex es trobava molt abandonat.
S’ha conservat una estimació o pressupost de l’any 1504 per arranjar-lo. A partir d’aleshores, els arrendaments del molí foren atorgats per l’administrador del comte d’Empúries. El control sobre aquestes instal·lacions era concedit a influents nissagues de comerciants absentistes, originaris de Barcelona; els quals mitjançant arrendataris i procuradors, gestionaven tant el complex hidràulic com les concessions per a l’aprofitament i aprovisionament de les aigües.
A l’any 1608 la duquessa de Cardona i comtessa d’Empúries l’arrendà per cinc anys a Andreu Vinyas, negociant d’Empúries i a Joan Andreu Judice, comerciant de Barcelona originari de Gènova. En aquells anys, les instal·lacions es trobaven pràcticament derruïdes. Els arrendadors hagueren de fer obres de reedificació al casal, al rec, als ponts i a la resclosa.
Al cap d’una dècada, el complex passà a mans d’un altre membre de la mateixa nissaga genovesa. S’han conservat dades que constaten que continuà funcionant sense massa incidències fins l’any 1707.
L’esclat de la guerra de Successió va comportar que tot aquest territori fos ocupat per les tropes francocastellanes. Aquest fet juntament amb els continus aiguats, molt remarcable el de 1717, i els efectes d’una plantada d’arbres a tocar el riu, en uns terrenys propietat d’en Caramany, van afavorir la destrucció de les instal·lacions.
El 1733 Nicolàs Fernandez de Cordova i de la Cerda, duc de Medinaceli i comte d’Empúries, mitjançant el seu procurador i assessor general del comtat, Francesc Antoni Copons i Nuix, decidí reedificar el molí i totes les seves instal·lacions. El molí fou establert a Segimon Milans, ciutadà honrat de Barcelona, que mitjançant la compra d’un censal de 16.000 lliures i pensió anual de 800 pogué iniciar la reconstrucció del tot el complex hidràulic. El projecte i les obres les dugué a terme l’empresa barcelonina Josep Serrat y compañia, amb la supervisió dels sobrestants Agustí Juli, Miquel Ramoneda i Pere Bertran i el mestre d’obres Joan Garrido tots de Barcelona.
Els oficials del duc de Medinaceli havien elaborat una taba que enumerava i descrivia les característiques que havia de tenir el nou conjunt hidràulic. El document ens aporta molta informació sobre les dimensions i la nova ubicació del casal – edifici on es trobava la maquinària -, les característiques de funcionament i la construcció i traçat d’un nou rec que havia de néixer a les roques de Vila-robau, travessar el terme de Valveralla i Saldet fins a trobar el rec vell de l’antic molí i prosseguí fins a la bassa. A l’inici del rec s’havia de construir un cadirat que hauria de servir per tancar l’aigua en l’entrada de la boca del rec a fi que les avingudes del riu no perjudiquessin ni al rec ni al molí. Sobre aquesta edificació s’hi construirà una habitació pel guarda. El nou casal s’havia d’alçar en un indret més retirat, amb la finalitat de resguardar-lo de les riuades. El document concretà que es situés darrera les restes de l’antic conjunt. El molí de roda horitzontal hauria de comptar amb tres jocs de moles amb tots els seus estris per a cada joc: una tremuja, la grua per sustentar-la, l’esclop, el tornet, el riscle, dos moles noves i una de vella per posar sota la sotana, nadilla, coll-ferro, boxa, arbre, rodet, banc agulla i clau de bronze, etc.
Al cap de vint anys (1753), l’establiment fou novament arrendat. Aleshores estava en possessió de Luís Antonio, fill de Nicolàs Fernández de Cordoba, duc de Medinaceli. Malgrat que havia passat poc temps, les instal·lacions havien quedat completament inutilitzades a causa d’una important inundació. Possiblement es tractaria de l’aiguat de 1740, que causà el canvi en el recorregut del riu. El molí fou concedit en emfiteusi als barcelonins Joan Pujol confiter, Josep Gualba, corredor de canvi, i Francesc Bavi, negociant. Els quals van pagar una entrada de 22.000 lliures catalanes, la reconstrucció del molí els va costar 27.520 lliures (a la llinda de la porta posa 1776). Més endavant, el comte també els va establir 15 vessanes de terreny, que es van utilitzar per obrir un nou canal.
Al 1855 el molí de l’Armentera estava en desús. Arran del mal estat de conservació de l’edifici sorgiren un seguit de divergències entre les propietàries, les germanes Modesta i Rosalia Masdeu i Rosa Gualba, en relació a la repartició de les despeses en les obres de restauració del casal i de la reparació de la maquinària. Finalment, la finca hagué de ser subhastada entre les tres parts i Rosa Gualba l’adquirí per 29.505 pessetes. El complex hidràulic estigué a mans dels hereus d’aquests arrendadors fins l’any 1929.
Al 1880 tenim un acta municipal per una qüestió de competències d’aigua entre el molí de l’Armentera i el Molí de l’Arbre Sec de Ventalló ja que els dos estan en el mateix rec i utilitzen les mateixes aigües. La sol·licitud la presenta les germanes Masdeu reclamant a l’Ajuntament la seva intervenció en les pretensions del moliner del molí de l’Arbra Sech de Ventalló, en ordre de neteja del rec i al tancament o presa de mesures per evitar que pugues haver-hi una inundació al molí de l’Armentera de la seva propietat. L’Ajuntament considera que no té competències en el tema per tractar-se de dos molins situats en municipis diferents. Les propietàries del molí porten el tema al governador.
Arran del crim que hi hagué al 1894 al molí sabem que n’eren els propietaris sra. Rosa Gualba. I el moliner: Jaume Tarrés i Aubach. El crim el va cometre el mosso del molí, Joan Galseran, de l’Armentera que estava enamorat de la molinera Margarita Pineda Comas però que no li corresponia. Va morir la Margarita i un dels tres fills del matrimoni.
L’any 1929 el conjunt fou venut a Joaquim Tarrés Pineda. El conjunt comprenia el molí amb el casal amb les tres parelles de moles, la casa de moliner, un dipòsit de grans, un hort i la resclosa del riu. Les instal·lacions continuaren funcionant fins a la segona meitat del segle XX.
La finca es comprada l’any 1998, per tal de fer-hi un restaurant. Tota la maquinària desmuntada i enterrada al subsòl, només quedava l’edifici que s’ha adequat restaurat com a restaurant al pis inferior i 5 apartaments turístics a la planta superior. Actualment Restaurant l’Aigua
Bibliografia
- Marisa Roig, Congrés IEES: El conjunt hidràulic del Molí de l’Armentera. Inèdit.
- Lídia Donat i Xavier Solà; Els molins, Ed. Quaderns de la Diputació de Girona, núm. 108 Novembre 2003.
- Caussa, El molí de l’Armentera a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, vol. 4 1963.
- Francisco de Zamora; Diario de los viajes hechos en Catalunya, Ed. Curial, Barcelona, 1973, pàg. 359-360.
- EmpordàGuia 14 Hivern 2006/07, Ed. Terraprim edicions SL, pàg. 86
- Enric Riera i Fortiana; L’Armentera Mil anys d’història (922-1935), Ed. Aj. de l’Armentera, 1991.
- Joan Ramon Inglada; La família Tarrés-Pineda, moliners de l’Armentera (I part) Revista local de l’Armentera, Any ?